Júlia

Algú va dir alguna vegada allò de que l’originalitat consisteix fonamentalment a tornar a l’origen. Que tornar a la senzillesa de les solucions originals, amb els teus propis mitjans, t’atorga la qualitat d’original amb oficialitat. Etimològicament és indiscutible, per descomptat. El tercer disc de Júlia és l’últim i més honest testimoni d’aquesta teoria. Casa és un llenç al passat amb sons del present; just monument al clàssic retorn als orígens, però des del menys comú dels llocs i fins al més elemental i profund de la seua creació.

L’etern retorn de Júlia és un test de coherència en el qual cada pas donat està calculat amb moixaina. Casa té la puresa de les coses que es cuiden des de les mateixes arrels. “És un disc molt més elaborat respecte a anteriors, hem estat més damunt que mai del procés de producció”, diuen Estela i Lídia sobre un repertori de noves cançons que han alçat a partir dels fonaments d’una residència artística de tres mesos a Alcoi —ciutat natal del projecte—. Aquest cúmul de lògica emocional porta a un treball la concepció del qual, transparent com les cases de Lars von Trier en Dogville, ens porta de manera inevitable a la llar vertadera.

L’últim disc de Júlia és el de la reconnexió. La de la volta després d’un agitat viatge del qual s’han extret lliçons que només poden comprendre’s lluny de casa. En el seu retorn, tornen a invocar la impossible morfologia del duo de tres cares. Com ja va succeir en la seua anterior col·lecció, Pròxima B, la màgia es produeix amb l’aparició del tercer element, el que fluctua: Javier Vicente, Carasueño. El productor (Tulsa, Alondra Bentley, Calavera) repeteix el seu paper de presa de terra, de brúixola i de líquid conductor, passejant al costat de Júlia a la recerca de cadascuna de les moltes portes que s’obrin en el disc.

Alguien dijo alguna vez aquello de que la originalidad consiste fundamentalmente en volver al origen. Que regresar a la sencillez de las
soluciones originales, con tus propios medios, te otorga la cualidad de original con oficialidad. Etimológicamente es indiscutible, desde luego. El tercer disco de Júlia es el último y más honesto testimonio de esta teoría. Casa es un lienzo al pasado con sonidos del presente; justo monumento al clásico regreso a los orígenes, pero desde el menos común de los lugares y hasta lo más elemental y
profundo de su creación.
El eterno retorno de Júlia es un test de coherencia en el que cada paso dado está calculado con mimo. Casa tiene la pureza de las cosas que se cuidan desde las mismas raíces. “Es un disco mucho más elaborado respecto a anteriores, hemos estado más encima que nunca del proceso de producción”, dicen Estela y Lídia sobre un repertorio de nuevas canciones que han levantado a partir de los
cimientos de una residencia artística de tres meses en Alcoi —ciudad natal del proyecto—. Este cúmulo de lógica emocional lleva a un trabajo cuya concepción, transparente como las casas de Lars von Trier en Dogville, remite de forma inevitable al hogar verdadero.
La última entrega de Júlia es la de la reconexión. La de la vuelta después de un agitado viaje del que se han extraído lecciones que sólo pueden comprenderse lejos de casa. En su regreso, vuelven a invocar la imposible morfología del dúo de tres caras. Como ya sucedió en su anterior colección, Pròxima B, la magia se produce con la aparición del tercer elemento, el que fluctúa: Javier Vicente, Carasueño. El productor (Tulsa, Alondra Bentley, Calavera) repite su papel de toma de tierra, de brújula y de líquido conductor, paseando junto a Júlia en busca de cada una de las muchas puertas que se abren en el disco.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s