Júlia

Algú va dir alguna vegada allò de que l’originalitat consisteix fonamentalment a tornar a l’origen. Que tornar a la senzillesa de les solucions originals, amb els teus propis mitjans, t’atorga la qualitat d’original amb oficialitat. Etimològicament és indiscutible, per descomptat. El tercer disc de Júlia és l’últim i més honest testimoni d’aquesta teoria. Casa és un llenç al passat amb sons del present; just monument al clàssic retorn als orígens, però des del menys comú dels llocs i fins al més elemental i profund de la seua creació.

L’etern retorn de Júlia és un test de coherència en el qual cada pas donat està calculat amb moixaina. Casa té la puresa de les coses que es cuiden des de les mateixes arrels. “És un disc molt més elaborat respecte a anteriors, hem estat més damunt que mai del procés de producció”, diuen Estela i Lídia sobre un repertori de noves cançons que han alçat a partir dels fonaments d’una residència artística de tres mesos a Alcoi —ciutat natal del projecte—. Aquest cúmul de lògica emocional porta a un treball la concepció del qual, transparent com les cases de Lars von Trier en Dogville, ens porta de manera inevitable a la llar vertadera.

L’últim disc de Júlia és el de la reconnexió. La de la volta després d’un agitat viatge del qual s’han extret lliçons que només poden comprendre’s lluny de casa. En el seu retorn, tornen a invocar la impossible morfologia del duo de tres cares. Com ja va succeir en la seua anterior col·lecció, Pròxima B, la màgia es produeix amb l’aparició del tercer element, el que fluctua: Javier Vicente, Carasueño. El productor (Tulsa, Alondra Bentley, Calavera) repeteix el seu paper de presa de terra, de brúixola i de líquid conductor, passejant al costat de Júlia a la recerca de cadascuna de les moltes portes que s’obrin en el disc.

Foto: Jordi Arques